Els oficis de Llorà (1)

Publicat el dia 06 juliol de 2016

Tot i que en aquella època la gent acostumava a fer-se el pa a casa seva, també hi havia un flequer pels qui no podien fer-se’l. El forn estava a tocar de l’escola i el pa el venien a la mateixa casa on vivien, que era molt a prop. A la muntanya que hi havia a darrere del molí, i en direcció a les Serres, hi vivia una dona sola: la Quica de Can Castells. Quan necessitava pa o alguna cosa, venia a casa i em deia: “Maria, demà me portaràs tan de pa, i ja saps, la torna per tu”. I em donava les dues pessetes per pagar el pa i jo ven contenta. L’endemà, sortint de l’escola, anava a comprar el pa i, com era costum, el pesaven i mai feia el pes exacte. Llavors, amb una ganiveta especial que tenien els forners i que sempre tenien damunt el taulell, tallaven un tros de coca per acabar de fer el pes i això era la torna. Aquest pa era de gust diferent del que menjava a casa i el trobava molt bo. També recordo que amb la meva amiga Fina, a vegades, a l’hora del pati, ens canviàvem la llesca de pa, ja que a casa seva no pastaven.

Aquest senyor, a més de barber, era practicant i posava injeccions, doncs en aquells temps ja havia arribat la penicil·lina.

Un altre ofici d’aquells temps tenia a veure amb els boscos. A la muntanya abans citada, una part del bosc eren tot castanyers plantats molt junts que creixien prims i es feien molt alts. D’aquest tipus de bosc en deien la perxada: cada any, quan arribava la tardor, venien dos rodellaires a tallar-ne una part i en feien rodells que servien, entre altres coses, per fer-ne les caixes d’arengades. Dels talls que quedaven en feien piquets, que servien per fer caixes de fusta per posar-hi la fruita. Aquests dos homes venien els dilluns i marxaven els divendres, es portaven el menjar per tota la setmana i dormien a la pallissa de casa. Però, a vegades, també feien curt de pa i em deien si els hi podia portar. Aquests, a més de la torna, em regalaven el canvi.

El meu germà Martí de cacera pel bosc en un dia d'hivern, amb el molí al fons.

Seguint amb la gent del poble, hi havia una petita habitació enganxada amb Font-Sabeu, que era la barberia. Sols hi cabien dues poltrones de barber, un gran mirall i una pica petita per rentar-se les mans però sense aigua corrent. El barber era en Llorenç, l’home de la mestra. Aquest senyor, a més de barber, era practicant i posava injeccions, doncs en aquells temps ja havia arribat la penicil·lina. També feia petites cures i sabia donar bons consells. Durant la setmana no tenia gaire feina, però els divendres i els dissabtes cap al vespre, els pagesos aprofitaven per anar a la barberia. Quan arribaven agafaven tanda i entraven a Font-Sabeu: uns feien la partida de cartes, uns quants berenaven, altres la feien petar... i el barber, cada cop que acabava amb un client, entrava amb la seva bata blanca al bar a buscar el següent. Sempre portava un petit pot que emplenava d’aigua calenta per remullar les barbes; l’agafava d’una olla que sempre tenia posada als fogons de carbó de la tia Marina. Un llum de carburo era l’únic que tenia per veure-s’hi. Durant uns mesos, el meu germà Martí, es quedava a la barberia a ajudar el barber els caps de setmana, quan arribava de Girona a on aprenia d’ebenista. Però un mal dia, afaitant un client, li va fer un bon tall i no hi va tornar mai més.

Relats relacionats

www.recordsdelmoli.cat utiliza cookies propias y de terceros para mejorar el funcionamiento técnico de la web, personalizar la experiencia de navegación y para el análisis estadístico. Si continúas navegando consideraremos que aceptas el uso de cookies.AceptarMás información