Aprenent a cosir i altres anècdotes

Publicat el dia 06 octubre de 2017

Va arribar la tardor i a casa ja no hi havia gaire feina. Va coincidir que vingueren uns familiars de Banyoles a fer-nos una visita i la dona era sastressa. Tot parlant va dir que li faltava ajuda, ja que tenia molta feina; em va faltar temps per preguntar-li si jo li serviria, mentre feia una mirada d’aprovació als meus pares. Dit i fet, vaig començar cada dia a les vuit del matí a fer el trajecte de mitja hora, passant bosc a través, per anar fins a Palol de Revardit a buscar l’autocar de la TEISA que em portava fins a Banyoles. A mitja tarda feia el mateix viatge de tornada.

Em va faltar temps per preguntar-li si jo li serviria, mentre feia una mirada d’aprovació als meus pares.

En aquesta casa familiar hi va viure un dels germans del padrí, en Jaume. L’àvia Dolors, la dona d’en Jaume, era una excel·lent cuinera. En Josep, el fill de la casa, treballava a la fàbrica de xocolata Torres. Tenia l’ofici de manyà i va ser l’encarregat de fabricar tots els gronxadors que van aparèixer als parcs infantils de la comarca en aquella època, fruit d’una exitosa campanya de propaganda de l’esmentada fàbrica de xocolata. En les seves hores d’esbarjo era molt aficionat a la pesca i quan vivíem al molí vam gaudir sovint de la seva agradable visita; també era un gran aficionat al billar. En Josep era el marit de la Pilar, la sastressa; aquesta dona, a més d’ensenyar-me a cosir, cada dia tenia el plat a taula per tothom. En guardo un record molt especial d’aquesta família.

Els simpàtics conillets pels quals havíem d'anar a buscar herba al camp

Un cop ja sabia com cosir bé uns pantalons, els meus pares em van regalar una màquina de cosir de la marca Refrey -que encara tinc i funciona- i així vaig començar a guanyar-me alguns calerons cosint a casa. Vaig trobar una sastreria del carrer del Carme de Girona, una petita botiga que portava el sastre amb la seva dona. Un cop a la setmana agafava la TEISA carregada amb un farcell, fet amb un gran mocador d’aquells típics de quadres de color marró, a portar els pantalons fets i a buscar-ne d’altres per cosir. A vegades també em sortien altres feines per cosir i així el sou era més suculent.

Era un matí de primavera radiant i jo estava cosint al balcó de casa quan vaig viure un fet que recordo amb molta tendresa. Les masies de Can Sureda i Can Dalmau estaven separades per un gran camp propietat dels Suredes. Un dels matrimonis de Can Sureda tenia una nena d’uns tres anyets, la petita Dolors; era com una nina, morena amb uns ulls grans i una mirada de nena entremaliada. Aquell matí van sortir de la casa, la nena i la mare, a collir herba per donar als conills i van anar a aquest camp que hi havia a prop de casa. Mentre la mare emplenava una gran cistella, la nena es va asseure a prop del marge i s’entretenia collint flors i jugant amb unes pedretes. Quan la dona va acabar la seva feina, va agafar a la petita de la mà i li digué: “va, anem cap a casa”. La petita Dolors no volgué fer ni un pas dient que volia anar a coll i la mare li contestà: “com vos que et porti a coll amb lo carregada que vaig?”. Llavors, la nena es va posar a plorar, amb rabieta inclosa, i la mare li digué: “dons aquí et quedes”, i va marxar carregada amb la cistella mentre la nena continuava plorant. En veure que no ni li feia cas, emprengué la marxa en direcció a la casa i quan es trobava a mig camí, va veure que la seva mare sortia a buscar-la. Li va faltar temps per girar-se i tornar al punt exacte a on era al principi. Prou que la mare la cridava que anés cap a casa, però la nena es posava de nou a plorar i es quedava quieta. Fou llavors que la mare amb pas accelerat fou a buscar-la  i la va reprovar, però la nena continuava sense fer ni un pas. La mare, amb els nervis a flor de pell, la va agafar a coll i fou llavors que la petita la va rodejar amb els seus bracets i va començar a fer-li petons, acabant mare i filla abraçades i petonejant-se mútuament. Final feliç. A la tarda vaig anar a Can Sureda a buscar el pa i la mare de la petitona Dolors em digué: “no puc amb ella, em farà patir molt, tot lo que té de brinosa ho té d’afectuosa”.

Relats relacionats

www.recordsdelmoli.cat utiliza cookies propias y de terceros para mejorar el funcionamiento técnico de la web, personalizar la experiencia de navegación y para el análisis estadístico. Si continúas navegando consideraremos que aceptas el uso de cookies.AceptarMás información