La Montserrat

Publicat el dia 03 abril de 2018

La ganxona Montserrat és ara una senyora de noranta-dos anys, és vídua i viu sola en un pis a Girona. No pot sortir al carrer perquè pateix d'agorafòbia. Té sempre la visita d’una joveneta, l'Anna, que li va a comprar i l'ajuda sempre amb el que li demana a canvi d'un petit sou. Cada dos mesos el seu únic fill, en Tomàs, que viu a Castella, ve a fer-li una visita i passa uns dies amb ella. Durant el matí, mentre fa la feina de casa, sol escoltar la ràdio; li agrada estar al dia de tot el que passa al món. A més de les notícies, també li agrada molt escoltar Ràdio TeleTaxi per la música que posen; li recorda a la seva joventut. No hi veu massa i no pot llegir gaire ni fer labors, el que era el seu entreteniment preferit, però mira la televisió. Li agraden les pel·lícules de quan era jove i també els partits de futbol, sobretot si juga el Barça. Els diumenges no falta mai a la seva cita quan connecten amb Montserrat per escoltar la missa: li fascina escoltar el Virolai cantat pels escolanets que la fan gaudir amb les seves prodigioses veus; això és la seva festa del Diumenge. Una altra de les seves distraccions, gràcies al fet que viu davant d'un col·legi, és veure entrar i sortir els nens de l'escola o quan juguen el pati; això l'apassiona, diu que durant les vacances dels nens els troba molt a faltar i els dies se li fan molt llargs. També li agrada sortir al balcó, on sol passar moltes estones, sobretot en temps d'hivern per parar el sol.

Sempre repeteix un cop i un altre que passar gana és la pitjor desgràcia que pot viure una persona

La Montserrat té una memòria que impressiona a la seva edat. Cada setmana em truca un parell de vegades, com a mínim, i parlem molta estona. És una persona molt entranyable i sempre em parla de la seva trista infància i de la vida tan dura que li ha tocat viure. Sempre em repeteix que li agradaria poder escriure millor per deixar un testimoni de les seves vivències: del fet trist i dolorós que és passar gana, de la bona i de la mala gent, i de la miserable, salvatge, brutal i indignant experiència que és viure una guerra.

Vistes del Salvament de Sant Feliu de Guíxols, poble a on va néixer la Montserrat

La Montserrat va néixer aquí a Sant Feliu, era la petita de quatre germans. La seva mare feia el que podia per sobreviure, sobretot cosir, i el pare treballava al bosc fent de carboner. La gran pobresa, però, campava sobre la família. Quan sols tenia mesos ja va començar la seva dissortada infància. Li explicava la seva mare que es va esfondrar part de la casa a on vivien amb ella a dintre del bressol quan va passar el fet. Un home que passava pel carrer va sentir els crits de la mare: “hi ha una nena al mig de la runa!”. Sense pensar-ho va començar a buscar i de cop va veure una cameta. El bressol s’havia tombat i gràcies a això es va salvar sols patint alguns cops, però res greu. Quan parla d’aquest fet, sempre diu que gràcies a aquell bon home estava viva i que estava orgullosa que per una casualitat de la vida el va poder conèixer i donar-li les gràcies.

El nou habitatge que varen escollir estava a la part alta del poble. Recorda molt aquest barri i les penes que hi va passar. Sempre m'explica que cada any, quan arribava la diada dels Reis, sempre els hi demanava que sols li portessin una nina, ja que s'havia portat bé com tots els altres nens. Al vespre posava el plat a la finestra i l'endemà l'únic que hi trobava era un tall de pa sucat amb unes gotes d'oli o sucat amb vi i un polset de sucre, mai li varen portar la desitjada nina. Avui en dia té exposades al seu pis una col·lecció de nines que va anar adquirint durant la seva llarga vida. Diu que un bon dia va veure tirada en unes escombraries una nina que li faltava una cama, la va recollir, la seva mare li va fer un vestit llarg i tingué una nina per jugar. Aquesta va ser una de les moltes penúries de la seva pobresa: mirar les deixalles per si li oferien alguna sorpresa.

Dintre dels seus records, no s’oblida mai de dir un cop i un altre del fet tan trist que és passar gana. Molts dies no tenia res per esmorzar i llavors anava a veure la seva amiga i veïna, la Mercè. A vegades la trobava esmorzant un ou ferrat, llavors la mare de la nena li donava un tall de pa i un vas de llet calenta. Altres vegades la trobava menjant un plat de sopa de pa i en aquestes ocasions la mare li posava també un plat a ella. A la Mercè, però, li posava un ou a dintre la sopa i a ella no. Diu que mai ha pogut agrair-li prou aquest gest, de convidar-la i poder menjar pa i veure un vas de llet calenta o una bona sopa. Però també no s’oblida mai de dir quant hauria donat perquè sols un dia hagués pogut provar el gust d’aquell ou ferrat. Ara diu que molts dies al vespre es fa un plat de sopa i s'hi posa un ou. Quan la menja sempre li ve a la memòria la seva amiga, la Mercè, que en pau reposi.

Seguint amb els seus relats, sempre repeteix un cop i un altre que passar gana és la pitjor desgràcia que pot viure una persona. Té molt gravat a la memòria un altre dels incidents que li va tocar viure per culpa de la gana. M’explicava que quan anava a doctrina per fer la Primera Comunió, un dia el rector li digué: “perquè no cantes, no veus que ets l'única que no ho fas?”. Li va contestar que era perquè no havia menjat res i no va tenir cap resposta del rector. Al cap d'uns dies, abans d’entrar a fer doctrina, una nena li va dir que el mossèn volia que anés a la sagristia per parlar amb ella. Tota decidida va anar de seguida a veure què volia. Va trobar-se llavors el rector assegut a la taula que s'acabava de menjar una tassa de xocolata desfeta amb unes galetes llargues que devien ser melindros; li oferí un tall petit de melindro i la tassa amb quatre engrunes al cul. Se’l va mirar i va sortir corrents. Va anar a un racó i es va fer un tip de plorar, amb la gana que tenia. De gran sempre va recordar aquell pressentiment: si no surt d'allà corrents, no sap el que podria haver passat. Aquesta última frase no s’oblida mai de pronunciar-la. També m’explica que a vegades entrava a l’església i quan ningú la veia anava davant la imatge de la Moreneta i li deia: “Senyora, feu que tingui alguna cosa per menjar”. Li explicava també que volia ser com les altres nenes i tot el que en aquells moments li passava per al cap. Llavors li feia un petó i sortia corrents. Sempre deia que havia tingut preferència per les imatges de la Moreneta, i que no sabia si l’havien ajudat mai, però el sol fet d’anar davant la seva presencia i explicar-li tot el que volia, la feia sentir bé i fins i tot contenta. Era una ànima en pena, ja que sempre estava sola pels carrers, anava bruta i mal vestida. Sort d’algunes persones a les quals els feia pena i l’hi donaven una mica de menjar. Els pares es varen separar i la seva germana gran va anar a viure amb una tia que era mestra; aquesta germana l’ajudava amb la feina i la mantenia. Els seus altres dos germans varen anar de petits a fer de minyons a cases de pagès. La mare va anar a viure amb un altre home i, en separar-se els seus pares, un jutge va decidir que havia de fer-se càrrec d'ella el seu pare.

Els seus tràgics records de la guerra, em fan posar els pèls de punta. El que més recorda és el moment que sonaven les sirenes d’alarma de bombardeig i havia d’anar corrents als refugis antiaeris. Entrar allà era un calvari, amb tota la gent amuntegada i amb la pudor horrorosa de les pixarades i cagarades que hi havia. Aquest record el té també molt gravat a la memòria, com si l'acabés de viure. Acabada la guerra, un dia el seu pare li va dir que l'acompanyés sense dir-li a on la portava ni que anaven a fer. Van entrar per la part de darrere d’una reconeguda farmàcia del poble i allà hi havia altres nenes. Entraven d'una en una a dintre una habitació i després sortien per una altra porta. Quan va arribar el torn de la Montserrat, no va entendre res: un home molt seriós, li va mirar la seva part del cos més íntima sense donar-li cap explicació. La seva missió era certificar si havien estat violades. L'única paraula que va sentir dir d'aquell desconegut que la va explorar va ser: “no”, dirigint-se al seu pare. Com deia la Montserrat amb molta tristor, era una altra de les vivències que no desitjava per a cap nena del món.

El seu pare quasi no el veia mai i dormia allà a on podia; durant un temps passava la nit en una entradeta que estava plena de comptadors del gas. Un dia una veïna li va preguntar què hi feia allà dins, i en explicar-li, durant uns dies va tenir un llit i menjar a casa d’aquesta bona dona, la qual va fer passos per ajudar-la.

Llavors la van portar a una casa d’acollida que hi havia a Palau, a Girona. Segons diu la Montserrat, era molt pitjor viure allà que pels carrers de Sant Feliu. Els tractaven com animals i quan recorda aquesta casa sempre es posa a plorar de ràbia. Al cap de poc temps, la seva germana gran la va treure d’allà i la va porta al col·legi de monges Les Adoratrius, situat a la carretera de Barcelona i que encara avui dia existeix. Aquí té lloc un altre dels records agres de la seva joventut. Quan parla de les monges en té tan mal record que fins i tot a vegades li surten qualificatius que no crec oportú transcriure aquí. En aquest col·legi hi anaven també les nenes de casa bona; la Montserrat, en canvi, explica com ella era de les de beneficència. La diferència entre aquestes i les nenes de casa bona era molt gran: les últimes eren injustes i perverses, tant com les monges encarregades d'aquell lloc. Encara avui dia li agradaria saber si alguna de les dites senyoretes, han recordat alguna vegada tot el mal que van fer a les nenes de beneficència pobres i sense recursos. No recorda quant de temps hi va estar, però després d'un temps la seva germana li va buscar una casa per anar a fer de minyona. Era la casa d’un metge, situada al centre de la ciutat de Girona, i recorda com l’home era un tros de pa beneït. La dona, però, diu textualment que era una bruixa. Allà va estar-s'hi poc temps, la seva germana la va treure i la va portar a fer de minyona a la casa dels amos d’unes conegudes màquines de cosir; aquí la tractaven correctament i li tenien molta estima. Però la sort, novament, no la va acompanyar: al cap de poc temps va morir la senyora i es va quedar sense feina.

Llavors, la seva germana li buscà una altra casa; aquesta vegada els amos eren els propietaris d’una coneguda marca de cafè. Eren els anys de la postguerra i sempre la feien anar a buscar, junt amb una altra noieta, el menjar que els hi corresponia amb els cupons. Per anar a buscar la comanda, sempre feien la mateixa ruta: passaven per davant de la caserna de la Guàrdia Civil a on sempre hi havia palplantats dos nois que en passar els hi deien quatre floretes. Elles reien i l'una li deia a l’altre: “aquest m’agrada”, i l’altre li contestava: “a mi m’agrada més l’altre”. Un bon dia les convidaren a sortir a passejar i així va començar una bona amistat. Però al cap de poc temps, va passar el que no volien: les dues varen quedar prenyades. La benemèrita va complir amb la seva obligació i es varen casar. Diu la Montserrat que l’alegria va durar poc; a casa de l'Alfonso, així es deia el seu marit, no la varen acceptar. Les dones dels guàrdies civils no podien treballar, i sense casa i sense feina, mentre esperaven un pis a la caserna, va haver d'anar a viure amb la seva germana. Aquesta també estava casada i vivia a Girona; va ser vivint allà a on va néixer el nen que li posaren el nom de Tomàs.

Després, quan ja varen disposar de pis i tot marxava força bé, la mala sort va tornar a sacsejar la desafortunada vida de la Montserrat: quan el nen va complir mig anyet va agafar meningitis. Menyspreats pel metge, que digué que no hi havia res a fer, un amic guàrdia civil els digué que el portessin amb un curandero perquè provessin sort, a un poble que no recorda ni el nom. Sense perdre el temps els deixaren un cotxe i anaren de seguida a l’esmentat curandero. En arribar i veure el nen, l’home matà un colom, li obrí la panxa i el va posar sobre el cap del nen fent-li tot un cerimonial i donant-li una mena de xarop. Explica la Montserrat com ella, mentrestant, repetia un cop i un altre tot plorant: “Moreneta no el deixis morir, jo te'l portaré”. Després d’una setmana, el nen ja estava millor; tornaren a visitar el metge que els havia dit que no hi havia res a fer i en veure el nen, digué: “això ha sigut un miracle!”. Al cap de poc temps compliren la promesa i anaren a Montserrat a portar-hi el nen als braços de la Moreneta. Quan recorda aquest fet, es posa a plorar però aquesta vegada d'alegria.

L'Alfonso havia fet pràctiques d'infermer i li pujaren la graduació, però poc després el destinaren a Cervera, a Lleida. A la Montserrat no li agradà la idea, però va haver de fer les maletes i seguir al seu marit, cosa que va acabar convertint-se, això de canviar d'ubicació, en una constant. A Cervera conegué nova gent i feu nous amics; un bon dia, una d’aquestes noves amistats li digué que el seu home l'estava enganyant. No s’ho podia creure, però un dia que va sortir a passejar el nen a uns jardins de la ciutat, de cop va veure un guàrdia civil amb la capa. En mirar-lo el va conèixer de seguida, s’hi va acostar i va veure que de sota la capa sortien quatre peus. El va escridassar i va aparèixer una noia que no es podia creure que estiguessin casats ni que aquell nen fos seu. A la Montserrat no se li va acudir res més que treure’s el pit i donar-li mamar, deixant a l'altra noia atònita.

Llavors el seu marit li digué que anés cap a casa, que de seguida vindria i li explicaria tot. Amb la ràbia que li menjava per dintre va anar cap a la caserna i va entrar al pis. No va trigar a aparèixer i li digué que se sentia jove i que havia tingut un mal moment. La Montserrat li va dir que el pensava denunciar i ell va contestar-li: “mira, si ho fas, a mi em faran fora del cos i tu i el nen no tindreu per menjar”. Aquestes paraules van ser colpidores, tornar a passar gana no ho permetria mai més. Pel nen va seguir vivint amb ell i al cap de poc temps va tornar a quedar prenyada. La sort continuava girant-li l’esquena, i quan ja estava de set o vuit mesos, no ho recorda bé, va enfilar-se a una cadira i va caure amb tan mala sort que va perdre la criatura. Era una nena i mai més no va poder tenir fills.

El seu destí fou anar fent maletes i viure amb un home que li agradava massa la bona vida: beure, fumar i fer tot allò que li donava la gana. Però la Montserrat no va tornar a passar gana i no li van faltar mai unes pessetes pels seus capricis. Va resignar-se a la manera de ser de l'Alfonso, el nen es va anar fent gran i van ser avis de quatre néts. Va conèixer mitja Espanya, i fins i tot, el nord d'Àfrica. Finalment acabaren vivint a Mallorca, i en jubilar-se ell, tornaren a viure a Girona. L'Alfonso va morir quan encara no tenia els setanta anys, va deixar-li un bonic pis i una pensió digna. La Montserrat reconeix que malgrat tot l'ha trobat molt a faltar. En tornar a viure a Girona, la seva sogra es va posar molt malalta i va ser ella qui en va tenir cura. Un dia mentre la cuidava, li va demanar perdó i això li va agrair de tot cor i el seu perdó va ser del tot sincer. Diu la Montserrat que no recorda els dies, sinó els moments, i en aquesta llarga vida també recorda sovint els moments bons dels quals ha gaudit, sobretot quan va ser àvia i va ajudar a fer grans els seus néts.

Les últimes trucades de la Montserrat em van preocupar, vaig notar que la seva veu s'apagava i em digué que no es trobava molt bé. Vaig anar a fer-li una visita i es va posar molt contenta; vàrem parlar una estona però es cansava i em feu un gran comiat, com si sabés que no ens tornaríem a veure. L'endemà la vaig trucar per saber com estava i em comunicaren que acabava de patir un ictus. La Montserrat ens ha deixat i aquest relat és el meu petit homenatge a una bona dona que va tenir una llarga vida, que va passar gana i va viure una guerra. Que reposis en pau, mai t'oblidaré estimada Montserrat.

Relats relacionats

www.recordsdelmoli.cat utiliza cookies propias y de terceros para mejorar el funcionamiento técnico de la web, personalizar la experiencia de navegación y para el análisis estadístico. Si continúas navegando consideraremos que aceptas el uso de cookies.AceptarMás información